El Govern Municipal de Barcelona ha acordat proposar al ple de l’Ajuntament atorgar la Medalla al Mèrit Cultural, Científic, Cívic o Esportiu al director de cinema Juan Antonio García Bayona, més conegut com a Juan Antonio Bayona (a la imatge, pronunciant la lliçó inaugural del curs 2023-2024 a la UB), un barceloní nascut l’any 1975 que s’ha situat entre les elits del cinema i que ha internacionalitzat amb el seu treball el talent barceloní.

La distinció que proposa el Govern Municipal premia persones o entitats que han treballat en favor de la ciutat i reconeix la qualitat de l’obra de barcelonins i barcelonines que apliquen el seu talent a camps diferents de la cultura, les ciències, el civisme o l’esport. Amb noms diversos, el guardó es lliura anualment des de l’any 1952.

És la manera de reconèixer la trajectòria dels qui han projectat el seu talent més enllà de les fronteres de la ciutat i del país i que han contribuït, per tant, a donar a conèixer Barcelona al món. Juan Antonio Bayona, o més aviat J.A. Bayona, com sempre s’ha presentat a si mateix, és un noi de barri, un dels dos bessons fills d’una costurera i un pintor industrial enamorat del cinema que vivien a Trinitat Vella.

Amb una herència familiar com aquesta, les sessions familiars de vídeo (la primera, un Louis de Funes en sistema Beta) i les proves càmera en mà pels carrers del barri, no resulta estrany que Bayona acabés matriculat a l’Escola Superior de Cinema i Audiovisuals de Catalunya, un gran centre de creació de talents. 

Potser en algun moment havia pensat a fer-se periodista, però en el fons sempre havia tingut clar que volia fer cinema. I ho sabien els qui coincidien amb ell al festival de Sitges, on no es perdia les rodes de premsa per poder conèixer els directors en persona. Fascinat pel cinema de Spielberg, amant del gènere… De molt jovenet, s’havia presentat a Sitges a un director que aquell any portava al festival Cronos. Era Guillermo del Toro, que li va fer de mentor en  els primers passos i que s’ha mantingut sempre al seu costat.

Va fer videoclips per als OBK (i per a Camela, Bunbury, Raphael, Alejandro Sanz o els britànics Keane!) i va firmar els primers curts, com Les meves vacances (1999) i L’home esponja (2002).

“Què estàs fent, ara, J.A.?”, li preguntaven els qui se’l trobaven, acabat de començar el segle XXI, menjant una pizza. I ell responia enigmàtic: “Una cosa que farà por, molta por”. Poc després s’estrenava L’orfenat (2007), un film presentat per Del Toro que, efectivament, no només feia por, sinó que a més va desfermar una pluja d’aplaudiments nacionals i internacionals. El film va ser nominat a tretze premis Goya i guardonat en set categories, entre les quals la de Millor Director Novell.

L’impossible (2012), Un monstre em ve a veure (2016) i, a proposta d’Steven Spielberg, el cinquè lliurament de la sèrie de Jurassic Park, Jurassic World: el regne caigut (2018), totes amb repartiment internacional (de Naomi Watts i Ewan McGregor, a Liam Nesson i Felicity Jones) són els títols que van antecedir La societat de la neu (2023), projectada a la celebritat per unes nominacions als Oscar ®, a la Millor Pel·lícula Internacional i Millor Maquillatge i Perruqueria, entre altres. Finalment, els Oscar ®, no van premiar el film, però li van donar la notorietat que es mereixia i el van projectar al circuit internacional.

El guardó que ara proposa el Govern municipal de Barcelona per a Bayona vol reconèixer també la feina d’un autor que ha sabut consolidar una veu pròpia “tant quan s’endinsa en universos fantàstics com quan retrata històries i personatges que veuen sacsejada la seva quotidianitat i s’aboquen a situacions extremes”.

Després de tot l’enrenou causat de l’última edició dels Oscar ®, i lluny de catifes vermelles, el director treballa ara en un projecte que veurem aviat i que se centra en aquesta Guerra Civil Espanyola que, es queixa Bayona, els joves no coneixen gens. D’aquí que hagi rescatat una obra de l’any 1937 de Manuel Chaves Nogales (A sangre y fuego. Héroes, bestias y mártires de España, publicada originalment a l’exili xilè) que retrata amb cruesa nou històries duríssimes sobre el conflicte, totes basades en la realitat més pura.